OCELLETS DE PRIMAVERA

Als darrers dies ja es començava a sentir la calor agradable i càlida, però no sufocant, de la primavera. En poques setmanes els típics ocellets vindrien cantussejant alegres a fer-nos companyia com cada any que porto vivint en aquesta costa. Aquesta s’havia convertit per a mi en un lloc perfecte on passar els matins, les tardes i les nits passejant i mirant la lluna creixent, decreixent o plena del cel no sempre estrellat. Els meus cinc sentits gaudien vigorosos sempre del tacte de la sorra amb les meves extremitats inferiors, els meus ulls observaven ben oberts les ones del mar, les meves orelletes escoltaven atentes les trepitjades de les persones del meu voltant... Totes aquestes meravelles eren un plaer gratuït que ningú podia treure’m de sobre.

Començava a clarejar quan vaig mirar fixament l'horitzó tot acolorit davant meu. Em trobava aturat a l’estret balcó d’un pis abandonat, però com que jo sempre havia sigut petitet, l’escàs espai no era per a mi cap molèstia. El que sí que era una molèstia extrema era la terrible olor que provenia de fora fins a arribar al meu sistema respiratori, que en aquell moment desitjava desaparèixer per mai més tornar. Però, deixant apartats els meus problemes respiratoris, l’horitzó era realment cridaner, tant i tant cridaner que et podia arrencar la còrnia amb només un cop d’ull. I deixant els meus problemes de vista també a part, l’alba em va fer recordar que havia d’anar volant cap al port per trobar-me amb els meus millors amics: la Llum i en Lluc. Si no hi arribava a temps, em quedaria sense ulls a causa dels seus pessics. Irònicament parlant, és clar…

Quan ja estava trepitjant terra vaig començar a anar rumb al port ganxó, sense pressa, malgrat havia d’accelerar el meu lent pas. Passava enmig de carrers cada cop més plens de gent a causa de l’estrena de la desitjada calor, i a vegades havia de, ara sí, apressar els meus passos si no volia ser atropellat per algun cotxe i convertir-me en carn acabada de fer per a l’hora de sopar. Si passés això es quedarien amb moltíssima gana, segur. Ara, mencionant el menjar, vaig sentir una deliciosa olor mentre passava pel costat d’un petitet restaurant marítim. Feia una olor de peix fresc, tan bona però tan bona que semblava que aquest sagrat peixet havia estat agafat feia només uns quants segons enrere. Continuant el meu camí vaig diferenciar uns profunds i enormes ulls verds falguera asseguts en un dels bancs de la rambla. El seu iris verdós estava envoltat per una forma d’ull elegantment esquinçada mentre que els seus cabells tenien un subtó ataronjat curosament tallats i pentinats. Em va mirar amb aire desafiant, com si tractés de voler guanyar-me en el joc de qui pot aguantar més estona mirant a l’altre als ulls sense parpellejar. Vaig perdre. Va ser una victòria aclaparadora, però havia de continuar el meu camí.

Ja havent deixat la rambla enrere meu, vaig fer més passos cap al passeig que s'estenia davant els meus ullets. Vaig girar sobre els meus passos a l’esquerra i vaig anar en direcció el port. En un banc, sota la protecció de les fulles d’un alt arbre, vaig veure assegut a un nen petitet bellugant enèrgicament les seves cames curtetes. La tendra criatura tenia uns grans ulls del mateix color que la mel, dels quals sortien unes voluminoses pestanyes negres. Els seus cabells negres i eriçats es movien suaument per la brisa de la primavera, a més de ser il·luminats parcialment per la llum del sol i ser tapats per una altra banda per l'ombra que proporcionava l’arbre. La seva riallera cara tenia unes rosades galtes plenes d’uns menuts pigues i el seu rodó nas tenia una gran taca del gelat rosa que subjectaven les seves mans. Al seu costat es trobava mandrosament estirat un gran gos, de pelatge llarg i tant blanc com la neu. El nen compartia amb una tendra innocència el gelat amb el seu pelut amic. A causa d’una distracció per mirar a un gat pèl-roig que passava per allà, li va caure el seu gelat rosat. Abans que el nen pogués fer res, una nívia gavina va aparèixer volant des d’algun amagatall secret i va agafar àgilment el gelat amb el seu bec i va desaparèixer tan de pressa com havia vingut. Els ulls de color mel del nen es van mullar, tristos per haver perdut el gelat.

Vaig seguir el meu camí. A uns metres davant meu vaig advertir una altra gavina, tan nívia com l’anterior, que es trobava a sobre d’una de les galledes d'escombraries, en concret la de color groc. Amb el seu vast pic intentava trencar una bossa de plàstic que tenia al seu davant. Sense esforç va aconseguir fer un forat en ella i va començar a menjar amb molt de gust el que sigui que hi hagués a l’interior seu. Li vaig desitjar un bon profit, a la vegada que vaig pensar que el meu estómac començava també a voler quelcom per menjar. Quan ja estava a punt d’allunyar-me d’allà, em vaig adonar que un home una miqueta vell s’havia apropat a la gavina, i no precisament per desitjar-li un bon dia. L’home, que era prou alt, va agafar amb visible enuig la bossa de l’au i la va intentar treure del seu forçut pic. La gavina, que semblava no voler perdre aquesta baralla, va començar a moure frenèticament les seves llargues ales per elevar-se uns metres de la galleda, sense abandonar la bossa. L’home canós va moure, també frenèticament, les seves mans fent un ingenu intent d’atrapar el sac de plàstic. L’animal, visiblement cansat del comportament del pèl-blanc va volar per sobre del seu cap, deixant caure pel seu camí tot el que la bossa portava a dins. A més a més va deixar un altre regal al cap de l’home. Semblava que aquesta última ofrena no li havia agradat gens. L’home se’n va anar molt cabrejat, intentant netejar l’obsequi de la gavina dels seus cabells canosos. Vaig somriure davant el desenllaç d’aquesta baralla, satisfet de la resposta de l’animal.

Després d’uns pocs minuts de camí, vaig veure als meus amics. Estaven pescant; em vaig afegir a ells i junts vam començar a pescar tots els peixets que podíem. A prop nostre, vaig sentir la veu d’una nena. La seva dolça veu li preguntà al seu avi:

-Avi! Avi! Això són coloms, oi? Els que estan pescant, allà a l’aigua?- Va preguntar, mentre ens assenyalava a mi i als meus amics amb el seu dit.

-Princesa meva, són gavines. No ho veus? Aquestes són més grans que els coloms.- Li respongué afectuós l’avi, mentre observava com ficàvem els becs a l’aigua del Mediterrani.